Mimesi i reciprocitat. René Girard i la nostàlgia comunitària de transcendència

Zusammenfassung

El nucli d’estudi d’aquesta tesi és el pensament de René Girard, que es pot situar al llarg de la segona meitat del segle XX: des de Mensonge romantique et vérité romanesque (1961) a Achever Clausewitz (2007). Aquest pensament es va definint, al llarg de la tesi, en dues direccions: el pensament sobre Girard i el pensament a partir de Girard. La primera direcció ordena el pensament d’aquest autor en tres cercles, segons un criteri cronològic i ––alhora–– un de temàtic. El primer cercle és el del desig mimètic, que defineix una història del desig que va des de la mediació externa, de la societat jeràrquica, a la mediació interna, de la societat igualitària. El segon cercle és el del sacrifici, que explica l’origen i la pervivència del grup social. El sacrifici permet alliberar el grup de la violència destructora, a canvi de la mort d’una víctima declarada culpable. El sacrifici passa del món arcaic, mític, al món cristià, que proclama la innocència de la víctima i, per tant, la inanitat del sacrifici. El tercer cercle és el de la guerra, de la violència portada al conflicte de pobles, fins arribar a la conflagració més absoluta i radical, la que significa el final de la història dels homes. La segona direcció proposa una lectura d’aquests tres cercles des de la reciprocitat com a categoria, de manera que la reciprocitat és l’estructura del desig mimètic (primer cercle), el cristianisme defineix una nova forma de reciprocitat, la reciprocitat positiva (segon cercle) i aquesta nova forma de reciprocitat és conclusiva, ja que significa la victòria final sobre la violència (tercer cercle). Així doncs, es creuen d’una banda la història dels homes, que tendeix a la destrucció, i d’altra banda el cristianisme, que tendeix a la construcció. Això és el que s’anomena cruïlla apocalíptica, que és el moment de la història on ens trobem.