Memòries de la guerra dels vespres (1282-1285). Controvèrsies ideològiques i conflictes polítics a la Mediterrània oriental

Resum

Arran d'aquest conflicte, molts cronistes van veure la necessitat d'escriure sobre la guerra. El seu objectiu era justificar les posicions polítiques, defensar les actuacions del bàndol o del rei a qui donaven suport i, finalment, construir una propagandística per convèncer el lector. En aquestes cròniques es va gestar una memòria històrica determinada per tal d'argumentar les idees pròpies del bàndol polític a qui representaven i per rebatre els raonaments dels contrincants. Van sorgir diferents prismes sobre els fets i diversos discursos lligats a les distintes opcions polítiques que pugnaven pel poder entre Sicília i la Corona d'Aragó. Aquests escrits es van convertir en una discussió dialèctica entre els diferents autors, ja que el seu propòsit era argumentar els seus ideals polítics, però també objectar les idees d'altres cronistes de símbol contrari. Les cròniques que van narrar el conflicte són múltiples, en aquesta investigació se n'han consultat 195, i es poden dividir en dos grans grups. En primer lloc, les cròniques güelfes o propontificals van ser escrites per autors, generalment, itàlics i francesos. En segon lloc, les narracions antiangevines van ser redactades per cronistes sicilians, catalans, aragonesos o gibel·lins itàlics. Les cròniques propontificals vindicaven la intervenció eclesiàstica en els afers temporals tant al Regne de Sicília com a la Corona d'Aragó i, en conseqüència, justificaven la legitimitat del rei Carles, enfront de les aspiracions del rei Pere que consideraven il·legítimes. Les cròniques antiangevines basaven les seves al·legacions en la legitimitat del rei Pere, puix reclamaven l'herència siciliana de la reina Constança i recordaven que era rei de la Corona d'Aragó perquè el seu llinatge l'havia conquerit. Sovint, fins ben entrat al segle XX, les cròniques eren considerades fonts inapel·lables d'informació. Altres investigadors han produït recerques sobre un sol cronista, amb freqüència, utilitzant comparatives amb altres fonts primàries. Precisament la necessitat d’aquesta tesi que presentem rau en el fet que calia realitzar una comparativa entre totes les cròniques possibles, per a comprendre de forma àmplia quines eren les formes de pensament, els mètodes propagandístics i quins eren els arguments més emprats. Aquesta tesi aporta llum sobre els pensaments ideològics, polítics i identitaris imperants a la Mediterrània de les acaballes del segle XIII i inicis del XIV. El mètode de treball ha estat l'anàlisi metòdica dels capítols de les cròniques entorn de la guerra de les Vespres sicilianes (1282-1285). En primer lloc, però, ha estat menester la cerca del repertori de cròniques, quelcom essencial per al desenvolupament de la tesi. Per aquest motiu es va dur a terme un elenc i un buidatge de tots els texts narratius que continguessin quelcom relacionat amb el moment i lloc estudiats. Per a completar aquesta recerca de relats, es va procedir a la lectura i la investigació bibliogràfica sobre la matèria i, de forma esglaonada, es va començar a recopilar totes les obres que són d'interès, ja que altres autors prèviament les havien citat, localitzat o examinat. A més, ha estat molt rellevant per aquesta investigació la consulta de compilacions de cròniques realitzades entre els segles XVIII i XX. Per exemple, en el cas d'Itàlia destaca el repertori d'obres, sota el nom Rerum Italicarum Scriptores, publicades per Ludovico Muratori i, més tard, per Giosué Carducci. En el cas francès, el Rerum gallicarum et francicarum scriptores, va ser iniciat per Martin Bouquet. També en l'àmbit català les quatre grans cròniques han estat repetidament publicades. Tanmateix, però, hi ha múltiples narracions que han passat inadvertides als ulls de la majoria d'estudiosos i no han estat recollides en aitals compilacions o bé no han estat publicades o descobertes fins temps ençà. Per això, ha estat indispensable la consulta en biblioteques o arxius. La riquesa en la quantitat de cròniques abordades ha estat essencial per observar les diferents perspectives polítiques que es gestaven entorn d'aquesta guerra. A més d'identificar els fragments dels texts per a l'estudi, s'ha hagut de fer ús de la comprensió lectora de moltes de les llengües del Mediterrani occidental medieval, com per exemple el sicilià, el toscà, l'occità, el francès, el català, l'aragonès, el castellà, el grec i, òbviament, el llatí. Paral·lelament a les lectures de les cròniques, s'ha indagat en altres fonts primàries com en escrits de caràcter diplomàtic o jurídic, —com epístoles, butlles, documents de les cancelleries règies o diplomataris— per tal de contrarestar la informació dels autors, comprendre millor alguns passatges i evidenciar la intencionalitat dels cronistes en els missatges expressats; aquests documents s'han trobat en arxius o diplomataris. Evidentment, tots els narradors tenien un propòsit en les seves paraules, del que es tracta, però, és d'esbrinar com, quan i per què ho escrivien. Per tal de completar la cerca de bibliografia i d'obres cronístiques es van realitzar estades a Sicília, durant tot el mes de setembre del 2018 i durant dues setmanes el maig del 2019. L'eix de totes les cròniques era la defensa del que cada cronista considerava el legítim monarca del territori, primer del Regne de Sicília i després del conjunt de la Corona d'Aragó. Això va generar la base del conflicte dialèctic entre els cronistes, que va consistir a exigir les seves reivindicacions polítiques i cercar arguments per justificar la necessitat de la guerra. Els dos bàndols principals representats pels cronistes van acusar el rei antagonista d'ésser usurpador del tron. Els autors van concebre els textos per tal d'explicar la confrontació a partir de la defensa del territori i atacar l'usurpador, tot fent que la pugna esdevingués necessària, lícita i justa. Aquest plantejament porta a concloure que el tipus de guerra que van descriure els cronistes correspon al que es podria considerar com el Bellum Iustum. La guerra justa es podia proposar només en aquells casos que la defensa del reialme fos considerada fonamental davant d'una agressió externa o usurpació del territori. Els representants de cada posició política i ideològica van crear una dicotomia de poder: aragonesa o angevina. Els cronistes expressaven quin govern havia d'establir-se: la restauració de la dinastia Staufen al regne sícul i el manteniment del regnat de Pere el Gran a la Corona d'Aragó, o bé la restauració de l'autoritat pontifical liderada pel rei angeví a Sicília i pel pretendent Valois als altres territoris de la Corona d'Aragó. Els autors propontificals van fer uns plantejaments juridicopolítics que naixien de la butlla papal d'excomunicació al rei Pere de 1283. Aquest document va influenciar totes les narratives güelfes. Es plantejava que la confrontació era necessària perquè era menester protegir-se contra l'agressió externa aragonesa. Era una forma de reivindicar l'autoritat pontifical. Es plantejava que, perquè Carles fos rei, el poder descendent passava de Déu al papat i, d'aquest, al rei. L'autoritat del rei Carles estava basada en el domini de l'Església sobre Sicília i la investidura o coronació a Roma, que cedia el Regne al monarca. El llinatge del rei Carles no era obviat, però en tot cas, es donava més èmfasi a la jurisdicció atorgada pel papat, atès que era essencial que fos presentat com el paladí de l'Església. Ara bé, una de les qüestions cabdals per a l'argumentari de l'Església, molt sovint obviada per la historiografia del Vespro, és el vassallatge que va jurar el rei Pere el Catòlic al papat. Tant la butlla com alguns autors ho van recuperar per argumentar que el rei Pere el Gran havia de ser súbdit de l'Església, el qual havia faltat a aquell jurament i, en conseqüència, era culpable de fellonia. Els cronistes antiangevins, tot i les diferències entre ells, van presentar la guerra com una pugna ineludible, necessària i justa. Es pot concloure que, de forma generalitzada, tots havien plantejat la guerra en forma de Bellum iustum. Primer, defensaven que l'autoritat legítima dels territoris era el rei Pere, el qual havia de dur a terme el conflicte. Segon, la causa justa era restaurar la dinastia de la reina Constança a Sicília, defensar els vassalls sicilians de les injúries causades i protegir Aragó i Catalunya; aquesta seria la culminació de la gibel·linització de la política del rei, d'ençà de l'arribada de la reina a la Corona d'Aragó. Per acabar, la finalitat era evitar el mal, que representava el rei Carles i els seus soldats i, per això, havien de ser expulsats. Els cronistes van fonamentar en tres premisses la presa de poder del rei Pere a Sicília. La primera era l'enllaç matrimonial amb la reina Constança. La segona era la coronació de Saragossa, en la qual havia ascendit a la categoria de rei i, a més, l'herència del rei Jaume el Conqueridor no era una qüestió obviada. Finalment, va ser fonamental l'acceptació de la noblesa sícula. En moltes de les cròniques es va desenvolupar el referent veterotestamentari per a les comparatives; el més remarcable és l'equiparació del Faraó i el rei Pere i, molt més sovint, amb el rei Carles. Ara bé, el primer precedent de la igualació entre el monarca egipci i un sobirà en l'àmbit siculoitàlic va ser amb Frederic II, de la mà de les narratives güelfes. Aquest és un antecedent que, de forma assídua, ha estat obviat per la historiografia del Vespro. És una referència literària essencial per entendre quina va ser la seva evolució i el perquè va ser utilitzat de forma tan recurrent per les cròniques relatives a la guerra de les Vespres. Això suposaria que l'origen de l'argument seria itàlic, sorgit dels cercles pontificals, i originàriament no seria ni sicilià ni català. Es pot considerar que es tractaria d'una evolució del postulat original, on es canviava la comparativa entre els principals dignataris, però no l'argumentació. Una altra de les conclusions que s'ha arribat en aquesta investigació és que els cronistes van tenir la necessitat de construir una imatge concreta de l'enemic. Calia diferenciar-se de l'adversari i, per tant, era menester fomentar una identitat pròpia que es distingís dels antagonistes. Els autors van promoure la imatge d'un col·lectiu sicilià o, si es prefereix, d'una identitat siciliana. L'objectiu de les cròniques quan relataven la violència exercida durant la revolta i la guerra era detectar i construir la imatge del contrincant, quelcom que va resultar ser cabdal per justificar l'enfrontament. Totes les cròniques van relatar que la revolta s'havia iniciat arran de l'assetjament d'un soldat a una dona. Malgrat les crítiques sobre la fiscalitat o la usurpació del tron, aquest atac es va presentar com el punt d'inflexió, quelcom que la historiografia ha tendit a ignorar, i és essencial percebre com els cronistes ho visualitzaven d'aquesta forma.